• Tronxon

    Tronchón és el nom d’un petit poble de la muntanya del Maestrat terolenc que dona nom al formatge històric al que fa referència Cervantes en un divertit episodi del Quixot que protagonitza Sanxo Pança. Així doncs podem afi rmar que a principis del segle XVI era ja un formatge de reconegut prestigi.

    L’àrea d’influència d’aquest formatge de pastor són les zones interiors mediterrànies de l’Alt Maestrat de Castelló i Terol i a la zona tarragonina dels Ports de Beceit i contraforts, en el marge dret del riu Ebre, a tocar del Delta. Històricament, en aquestes zones pre-muntanyenques de l’interior de Tarragona, el formatge de Tronxón s’elabora amb la seva forma típica, com a formatge premsat de llet crua de cabra, d’ovella o de barreja d’ambdues llets, atès que la majoria de ramats d’aquestes terres eren mixtes.

    El seu caràcter més peculiar no hi ha dubte que era la seva forma cilíndrica acabat amb forma de volcà i amb diferents marques gravades. S’utilitzaven motlles petits de fusta d’olivera, que els pastors buidaven amb el seu ganivet, deixant el característic promontori cònic que donava la forma de volcà, en el centre. Després s’entretenien gravant els més variats motius antropomòrfics, animals i florals, que permetien identifi car a l’elaborador a partir de les artístiques marques que quedaven gravades a la superfície del formatge.

    El diàmetre extern d’aquests motlles no acostumaven a superar el mig pam, de manera que les quallades poguessin compactar-se amb una sola mà. Inclús existien formats minúsculs, de 50 a 100 gr. de pes, que els anomenaven “de duru” - perquè recordaven els “durus” de plata -, també els hi deien “de berenar”, perquè és consumien ràpidament amb una sola assentada.

    En general, els formats més populars rondaven el mig quilo. Els formatges més grans es guardaven com a provisió, i els més petits es portaven a vendre en els pobles, fires o mercats locals.

    El Tronxón s’elaborava tradicionalment utilitzant quall vegetal (herbacol)-molt abundant a la zona- i s’acostumaven a consumir orejats –amb dues setmanes de curació- o, més habitualment, semicurats. També se solien deixar envellir, normalment penjats en el cap de casa o bé submergits en oli.